Una de les afirmacions que molts historiadors, i altres homes, han repetit fins a fer-ne certesa és que la incorporació de la dona al món del treball remunerat es va començar a produir durant la Primera Guerra Mundial, i sobretot la Segona, especialment en aquells països que hi van participar, ja que els homes en edat productiva eren al front.
Això és una gran mentida a nivell mundial, però si es posa la mirada a Catalunya encara és més fals. Cal dir, d’entrada, que aquesta premisa suposa no tenir en compte les feines reproductives, les de cura i de la llar. També té una mirada bàsicament urbanita, ja que des del Neolític la dona és present, igual que l’home, en les tasques agrícoles (fins al punt que diversos experts els suposen l’invent de l’agricultura).
Però si es posa la mirada a les primeres zones del món que van desenvolupar una industrialització, com Catalunya, es veu com el paper de la dona és clau. La industrialització va engegar en el sector tèxtil, un sector primordial a Catalunya, i a Castellar del Vallès. A inicis del segle XX, el 1905, el 85% de la mà d’obra en el sector del cotó, a Catalunya, era femenina. Aquesta era una realitat a la fàbrica Tolrà, composta per Can Barba, el Molí d’en Busquets, Cal Xom i la Farga. Propietat des d’aquesta família des de 1866, a finals de segle l’empresa comptava amb 700 treballadors i al segle XX va superar-ne el miler. La majoria eren dones. Això sí, dones que són mà d’obra barata i no especialitzada, supervisades per contramestres i vigilades per encarregats i majordoms, sempre homes.
A la Tolrà, la mà d’obra era bàsicament femenina. Fins abans de la Guerra Civil, i uns pocs anys després, els anomenats telers amples, que feien llençols, eren portats per homes. La resta de telers i la filatura estaven en mans de les dones. El darrer home recordat en portar un telers amples, als anys 40, va ser Isidoro, el pare de Fidel Guasch. Els homes van anar al Molí d’en Busquets als acabats. A partir de llavors, les dones portaven també els amples. Primer, i per aprendre’n, en portaven un. Quan ja en sabien, dos.
Però els telers es van anar modernitzant i les exigències de l’empresa, amb l’entrada dels Valls i Taberner, van anar augmentant. Al final de tot plegat algunes dones van arribar a portar 32 telers al mateix temps. En aquell primer temps, l’empresa engegava a les 8 del matí, i el primer bram les avisava a les 7.40 h. A les 7.55 h, quan totes havien de ser a lloc, sonava el segon. A les 12.15 h plegaven per anar a dinar, i els brams de tarda sonaven amb el mateix ritme perquè s’hi posessin a les 13.45 h, i fins a les 18.15 h. En ocasions, quan alguna dona arribava tard, algunes de manera més repetida, les veïnes de teler posaven en marxa els de les companyes perquè els encarregats no se n’adonessin, o si més no, no diguessin res.
Moltes de les treballadores de la fàbrica hi entraven per tradició familiar, és a dir, les mares ja hi treballaven i eren elles que demanaven feina per a la filla. Sovint, si hi havia la possibilitat o una vacant, la mare i la filla treballaven de costat. De vegades aquesta era una estratègiaperquè, mentre una vigilava els quatre telers que els corresponien, l’altra aprofitava el temps per cosir o per fer alguna altra petita feina, que complementava l’economia familiar. Les dones que s’hi quedaven a dinar, o bé se’l portaven de casa o se’l feien portar al migdia. Tenien entre els telers un petit armari on hi podien deixar les seves coses, entre elles el tupí del dinar que escalfaven en les estufes de la calefacció. També tenien una sala per poder menjar i, amb el temps, hi va haver venda ambulant a dins de la fàbrica.
Una de les particularitats de la vida a la Tolrà era el seu sistema de comunicació. Els centenars de telers i les seves llançadores feien un soroll constant, i és per això que moltes de les treballadores utilitzaven el llenguatge de signes per comunicar-se. Fins i tot arribaven a explicar-se la pel·lícula que havien vist el diumenge a l’Excelsior o al Califòrnia. Moltes d’elles van acabar patint de sordera a conseqüència del brogit.
Per moltes festes senyalades, a dins les quadres s’organitzaven distraccions entre les treballadores, que es disfressaven i organitzaven, per exemple, improvisades passades de Sant Antoni, a les que els majordoms i encarregats feien ulls grossos. Fins i tot, quan es feia per Pasqua el Ball de Plaça, l’empresa deixava que tothom l’anés a veure.
Des del 4 de febrer de 1898 existia una caixa de pensions i retirs per als treballadors. Al llarg anys, l’empresa va autoritzar i ajudar econòmicament una mútua entre els treballadors per ajudar els malalts i donar un petit retir. Tots els treballadors tenien una setmana de vacances pagades a l’agost, durant la Festa Major. A les dones, quan tenien un nadó, els guardaven sempre la plaça. Algunes d’aquestes adquisicions laborals van desaparèixer a partir dels anys 50. Però també en aquests anys les dones van aconseguir una hora diària d’alletament quan tenien nadons de pit. El 1956, es va inaugurar als camps del Casé la Fàbrica Nova, amb unes condicions de treball molt més dures: per exemple, no hi havia calefacció com a can Barba.
A finals dels anys 40 i inicis dels 50 es van viure episodis de repressió, a vegades per motius polítics. En d’altres ocasions van tenir com a objectiu escarmentar treballadors, ja que l’empresa prenia un nou rumb. Aquest va ser el cas d’Àngela Soler, coneguda com La Cubana, una treballadora del carrer del Molí acusada de robar fil que es va negar a signar una confessió. La van portar a judici, la van condemnar i la van fer fora. Ella estava convençuda que guanyaria el plet perquè sempre va afirmar que era innocent. També en aquella època, els treballadors van protagonitzar una vaga de tres dies perquè no els deixaven obrir les finestres un estiu molt calorós. Hi van intervenir les forces armades, però van aconseguir que els obrissin les finestres.
Des de finals del segle XIX, la fàbrica va tenir a la nau de la Farga de Can Barba una escola per a les joves treballadores en edat escolar, que va ser tancada el 1928. Entre 1923 i 1928 se’n va encarregar Teresa Rovira Baldrich. El 1968 l’empresa va obrir la Guarderia Infantil Vídua de Josep Tolrà, al Palau de la família, seu actual de l’Ajuntament. S’hi acollien els fills i filles dels treballadors, com a obra social de l’empresa i, per tant, gratuïta. Va tancar el 1986.
Pel que fa al treball infantil, es va regular a partir de 1910, quan es va prohibir als menors de 10 anys. Però la regulació s’incomplia sovint en el sector tèxtil, on les mans de les nenes eren molt apreciades perquè passaven per tot arreu, però també perquè el seu sou era una quarta part. Per a les famílies amb més necessitats, suposava una ajuda. A finals de segle XIX, les nenes amb 7 i 8 anys treballaven de manera recurrent a les fàbriques, tant a la Tolrà com a d’altres del municipi, com el Rieral. Els seus pares i mares les portaven a coll, mig adormides, per anar a treballar, especialment quan el riu baixava amb més cabal d’aigua i no podien travessar-lo si no era a coll.
Les dones, en moltes ocasions, es veien abocades a treballar perquè la necessitat ho requeria. Algunes hi van optar per canviar les seves expectatives de vida. Però en un segle tan misogin com el segle XIX, el treball femení era molt mal vist; la dona tenia un paper a casa, no fora. La doble moral burgesa, que les condemnava per un costat, per l’altre incentivava el seu treball pel rèdit econòmic enorme que suposaven els salaris de les dones, entre un terç i la meitat més baixos que els d’un home. Les dones, a Can Barba com arreu, treballaven per una part de sou fix, però el seu salari depenia també de la quantitat de feina feta, anaven a preu fet, cosa que les estimulava a produir per poder tenir el sou. I treballaven en un context en què elles eren les darreres en la jerarquia, i per tant estaven sempre en risc de patir i viure situacions d’abús, que es produïen encara que no es deia.
Entrada i sortida de treballadors i treballadores de la fàbrica de Can Barba, el 1925 (Cedent: Antoni Bernadet).