Ajuntament de Castellar del Vallès

Al llarg de la història hi hagut alguns espais, pocs, que eren femenins de manera gairebé exclusiva. Els harems o els gineceus grecs en són exemples.

A la societat catalana, al llarg del segle XIX, es van anar construint per tot el territori safareigs públics, o també de privats que tenien utilització pública. Eren uns espais que van ser exclusivament femenins i que van caure en desús als anys 50 i 60 del segle XXamb l’aparició de les màquines de rentar.

A finals del segle XIX, Sant Esteve de Castellar tenia uns 3.500 habitants i només un servei d'aquest tipus, al carrer de les Bassetes, situat a l'aire lliure. Davant la creixent població, Emília Carles i Tolrà va decidir construir unes instal·lacions dignes i adequades, i el terreny escollit va ser la masia de Cal Calissó, probablement a la zona on hi havia l'estable. Això passava el 1897. Els propietaris van cedir l’espai a la població desinteressadament. L'arquitecte designat per realitzar l'obra va ser l’habitual de la casa Tolrà, Emili Sala Cortés.

Per les seves característiques, l'edifici era més propi d'una ciutat que no pas d'un poble petit. Els plànols es van signar a Barcelona l'11 de febrer de 1897. Al concurs s’hi van presentar tres constructors locals, dels quals va guanyar Emili Puig Datsira.Al damunt de la inscripció de la paraula “Lavaderos”, una placa de marbre blanc diu: “Construido este edificio a expensas de la primera Marquesa de Castellar Dña. Emilia Vda. De Tolrá e inaugurado el mes de junio de 1897, y el Ayuntamiento interpretando los sentimientos de gratitud del vecindario, acordó colocar esta conmemorativa lápida que perpetúa tan filantrópico acto”.

El 1988, l’espai dels safareigs es va convertir en Jutjat de Pau. Les lloses de les rentadores, que eren de pedra de Tàrrega, tal com deia el concurs, es van afegir a la runa que es va fer servir per clausurar taparl’abocador municipal, situat al costat de la carretera de Sentmenat. Feia temps que ja no s’hi sentia el so de l’aigua corrent, ni el soroll de les dones que remullaven, estovaven, picaven, esbandien, fregaven, posaven en lleixiu, cendraven i, més tard, a casa, estenien, recollien, planxaven, plegaven i, si calia, apedaçaven les peces de roba, la de vestir i la de casa.

Als safareigs hi anaven aquelles dones que no tenien la possibilitat de rentar a casa, i ho feien a aquell que els quedés més a prop. La majoria, si podien, hi anaven aviat al matí, quan l’aigua de les rentadores i la d’esbandir era neta, perquè a mesura que les hores passaven era cada cop més bruta.

Moltes vegades, les dones hi portaven la canalla, especialment els més menuts, que a l’estiu aprofitaven per refrescar-se de la calor. Les gelosies de l’entaulat permetien la circulació de l’aire i la sortida del baf, que es desprenia sempre durant el procés de rentar. Però aquestes gelosies, juntament amb el contacte amb l’aigua, feien que, si bé a l’estiu els safareigs eren un lloc refrescant, a l’hivern el fred feia que fos una tortura haver de fer la bugada.

El sabó per rentar la roba es comprava o es feia a casa. Sembla que la vila comptava al segle XIX amb una saboneria que el Dr. Vergés i Mirassó cita en el seu llibre Història de Castellar, on diu que, cap al 1801, el rector Camil Vinyals va fer desenrunar l'església de Castellar Vell i s'hi van fer servir cendres d'una saboneria que hi havia llavors a Castellar. Les que feien el sabó a casa el feien en una marmita, on posaven morques d’oliva, greix, sosa càustica, pega i aigua.

A finals de segle XIX, al carrer de la Mina es va construir un altre safareig que va existir fins a finals del segle XX. Gràcies a la dèria higienista de l’època, encara es va construir un tercer safareig al carrer de Sant Llorenç. Sembla que també va ser Emília Carles i Tolrà qui el va fer edificar, cap el 1901, i que cap el 1926-1927 es van convertir en dipòsit d’aigua quan l’Ajuntament va condicionar els safareigs de la Baixada de Palau sobre uns terrenys que havia comprat el 1920.

Aquest espai tan lligat a la socialització femenina, on es cantaven cançons, es compartien experiències, s’explicaven les notícies, es creaven o resolien conflictes o les noies aprenien allò que s’esperava d’elles en la societat, ha deixat un reguitzell d’expressions lligades al lloc: “perdre un llençol a cada bugada”, “tanta roba i tan poc sabó”, o la coneguda “fer safareig”. Precisament, aquesta expressió, que vol dir fer el xafarder o comentar coses d’altres públicament, té una expressió equivalent, “fer el tafaner”. La diferència és que el tafaner, que ve de l’àrab tahuna (que vol dir molí), és allò que fan els homes, que eren els que anaven a moldre al molí, mentre que “fer safareig”, que ve també de l’àrab saharij (recipient amb aigua per rentar), era una locució reservada per a les dones.

Vista exterior del Safareigs de la Baixada de Palau (Arxiu Municipal)