Ajuntament de Castellar del Vallès

Castellar del Vallès ha estat durant la seva història, tal com passa a Catalunya, un municipi que ha anat augmentat de població amb la migració. A la dècada dels 80 del segle XIX la vila compta amb 2.953 habitants, dels quals 218 eren immigrants. Una dècada després, de 3.247 habitants, 700 ho són. El 1933, 2.286 castellarencs són nadius, i 1.378 no, mentre que, el 1972, uns 2.700 dels 7.810 habitants de Castellar són emigrats.

Acabada la Guerra Civil el 1939, la misèria deixada arreu del país és immensa. Llocs com Lahiguera, a la província de Jaén, llavors Higuera de Andújar i Higuera de Arjona, són municipis empobrits, sense indústria, i on la desigualtat econòmica i social és enorme.

Les poques famílies riques viuen a la calle Mayor, coneguda com calle Real, i són propietàries de les terres, que majoritàriament són oliverars. La majoria d’homes es lloguen com a jornalers o bracers. La feina era molt temporal, i alguns la complementaven amb petits horts. En canvi, les dones tenien més estratègies de supervivència: fer de treballadores domèstiques, fer tasques de reparació de cases, cosir, treballs de costura, ganxet o puntes de coixí a casa, treballar al camp, o anar a la rebusca (recollir el que havia caigut en els camps durant la collita). També robar o demanar caritat. El treball infantil era una constant.

Algunes d’aquestes famílies més pobres i partidàries o significades amb la República van patir una brutal repressió, fins i tot pública. La mare d’un dels informants del treball de recerca que es va fer el 2001 sobre la migració de Lahiguera i publicat a la revista Recerca va ser passejada amb roba de sac i amb el cabell rapat pels carrers del poble, rebent crits i llançament de coses mentre li xisclaven “esto te pasa por roja”. A més, l’any 1945, el poble va viure una sequera que tothom va notar.

Va ser el moment de començar a marxar.

La migració higuereña va viure dues etapes: la primera, a partir de l’any 1947 i durant els anys 50, que va ser originada per la misèria més absoluta i per la repressió política; i la segona, als anys 60 i 70, motivada per contacte, familiars o coneguts que s’ho deien, i les millors expectatives de vida, sobretot a nivell laboral. En les dues onades les dones van tenir un paper important.

Lahiguera tenia 3.628 habitants el 1940 i, l’any 1981, 1.779. La xarxa de relacions familiars i de veïnatge van anar atraient la seva població cap a Castellar del Vallès, inicialment per atzar o casualitat. Sorprenentment, els primers a marxar van ser nois joves i dones soles amb infants a càrrec. La migració de dones soles o a càrrec de la família no era majoritària, però també es va donar. Això sí que eren les situacions més crues i dures. Algunes no sabien que a Catalunya es parlava català, però havien sentit que hi havia feina i sous més alts. La majoria eren analfabetes, en aquell primer moment, però això no va ser un impediment.

En arribar a Castellar, les dones van fer bàsicament de minyones i serventes a les cases dels castellarencs, o a l’entorn del municipi. Aquesta feina la feien per hores o bé quedant-se a viure a la casa on servien, fet que dificultava el contacte amb la seva família i les estimulava a buscar una altra feina. Gairebé un 80% d’elles va fer aquesta feina en qualsevol de les dues formes.

Moltes, tal com feien a Lahiguera, cosien a casa. A partir de la creació de la Fàbrica Nova el 1956, van començar a treballar a l’empresa tèxtil. I també a d’altres empreses del mateix sector, com la Playtex. Totes elles, a més, s’encarregaven de les feines de cura i la llar. Cal pensar que les dones ja amb càrregues familiars que arribaven no havien tingut cap contacte amb la indústria, i per tant els era complicat, per això optaven pel servei domèstic. El problema d’aquesta feina era la manca de protecció social i laboral (sense contracte, ni cobertura social, assegurança...), i la impossibilitat de cobrar una pensió. Les seves filles ja van tenir un ventall més ampli de possibilitats laborals. Els anys 50 van ser anys de creixement econòmic, no hi va haver, doncs, competència pels recursos.

Aquest fet va propiciar, especialment per a la primera onada migratòria, que la integració (acollida) dins el teixit de Castellar del Vallès fos molt senzilla. Moltes d’aquestes dones es van anar casant amb castellarencs i van formar noves famílies. Poc a poc, també els que havien arribat sols van anar reunint la resta de la família a Castellar, fet que va contribuir al creixement urbà.

Un dels primers espais de creixement urbà van ser els coneguts com a camps del Gorina, és a dir, els carrers de l’Ermot i de Sant Sebastià. A diferència dels primers espais d’acollida que van ser cases o habitacions llogades, o cases compartides entre diverses famílies com a Cal Batllori, al carrer de Sant Josep. La xarxa d’ajuda mútua va funcionar per a aquestes dones que venien a cercar un futur millor per a elles i els seus fills. El veïnat proporcionava allò que calia, quan calia. Una evidència d’aquesta integració (acollida?) va ser que, en dos mesos, els fills d’aquestes dones havien passat de no saber que el català existia a començar-lo a parlar. Tot i això, van patir, i encara més temps després, certes situacions de discriminació.

El cens municipal del 2001 mostrava que a Castellar encara vivien 400 castellarencs que havien nascut a Lahiguera. Avui dia, en són 235. Però són molts més els castellarencs i castellarenques que tenen vincles familiars amb aquesta població de Jaén.

Una altra imatge de la família Martínez-Jiménez, que va arribar a Castellar procedent de Lahiguera.