Ajuntament de Castellar del Vallès

La relació que la societat catalana ha establert entre l’aigua i les dones és tan antiga que existeix d’abans que Catalunya mateixa existís. Anteriorment a la presència dels romans a casa nostra, la gent que poblava aquestes terres i fins al Pirineu, als seus dos vessants, creia que les dones d’aigua residien a les aigües i les governaven.

També dites dones de fum i d'aigua, encantades, aloges, goges o paitides, elles controlaven l’element de la vida, i tenien el poder d’oferir riqueses i dons als homes, amb els que, a voltes, es casaven. Però eren dones lliures i poques vegades podien restar massa temps al mateix lloc. El millor dia per veure-les era la Nit de Sant Joan. Aquestes dones poderoses que habitaven gorgs, rieres, pèlags i basses van arribar a tenir una ciutat màgica a peus del Canigó: Mirmanda. Flordeneu és un dels personatges del poema “Canigó” de Verdaguer i n’és una, i també n’apareixen a “Solitud”, de Caterina Albert i Paradís, Víctor Català.

Antiga és també la primera constància que existeix en la documentació del municipi sobre la relació de les dones i l‘aigua. L’any 945, en l’acta de fundació del monestir barceloní de Sant Pere de les Puel·les, la comtessa Riquilda de Tolosa fa donació a les religioses de terres cultivades, horts i un molí amb les seves pertinences, així com d’una mena de ferro, situat al pas del riu per Fontscalents, al terme de Castellar. Aquest ferro deuria abastir els menestrals de la ciutat comtal, i els seus beneficis van passar a ser de les religioses de les Puel·les.

Totes aquestes instal·lacions i terres productives existien perquè es tenia control de l’aigua per regar o per fer funcionar aquestes primeres fàbriques (antigament fàbregues). Tot i que els pobles pels Usatges de Barcelona tenien dret a fer servir les seves aigües per regar, cal recordar que els senyors de cada territori van intentar controlar aquest bé per al seu profit. Al segle X, Castellar és domini dels comtes de Barcelona. Però aviat va canviar; al segle XII va passar a mans de la família Montcada i, al XIV, dels Clasquerí.

Més tard, el 26 de juny de 1526, Magdalena de Corbera, senyora de Castellar, aleshores Les Fàbregues, va autoritzar Mateu Vidal, conegut com Barba, a establir un molí sota el dels Clasquerí. Els molins, un privilegi de la noblesa i l’església, van passar de generació en generació dins de la família. Dues dones en consten com a propietàries: Maria Barba, el 1715, i Maria Torres Ribatallada, també al segle XVIII. A partir de 1882, acabarà essent propietat d’Emília Carles i Tolrà (però aquesta és una altra història). Ella mateixa va ser la responsable de fer reparacions i millores en la canalització de les aigües de Canyelles, que alimentaven un dipòsit municipal que distribuïa l’aigua a les cinc fonts que el seu marit havia fet. Ella, a més, en va fer construir una de nova i va regularitzar el subministrament d’aigua perquè fos usada per la població a través d’aquestes fonts. També va ser ella qui va fer construir els safareigs de la Baixada del Calvari o de Cal Verge.

D’altra banda, Agnès de Clasquerí, al segle XIII, va ser la persona que va fer canalitzar l’aigua de la font Urenyensa. Això passava el 21 d’octubre de 1276, cap a l’edifici del Castell dels Clasquerí. La font se situava al vessant esquerre del torrent de Can Riera. La venda del dret a agafar aquesta aigua i canalitzar-la la va fer Maria de Sagalars. Entre 1579 i 1594, Isabel de Meca i Clasquerí, senyora de Castellar, va fer menció de la prohibició de captar les aigües que anaven a les terres del castell i als seus molins i propietats, ja que aquesta aigua li pertanyia, sota pena de 10 lliures. Isabel Cassador i el seu fill Baltasar van signar la prohibició que ningú no pogués moldre si no era al molí dels senyors, que tenien l’exclusivitat per fer que els pagesos molguessin en el seu molí i els paguessin per fer-ho. Cal recordar que en la història, quan es prohibeix quelcom, és que passa. 

Tres teixidores de can Barba a la riba del riu, cap a la dècada dels deu del segle XX (Cedent: Lourdes Miralles).