Ajuntament de Castellar del Vallès

És del tot sorprenent, quan es consulten els arxius medievals, la quantitat enorme de dones que hi apareixen en la documentació. Almenys fins que s’arriba al segle XIV, una època de crisi en què les dones van patir de manera fortíssima una repressió social i econòmica que les va relegar de manera brutal dels espais productius i de l’activitat econòmica.

Les primeres referències trobades a Castellar van lligades a dones, o a dones i homes que eren matrimoni. Les dones tenien un rol econòmic molt important entre els segles VIII i XIII, que fa uns anys s’ha començat a posar en relleu. Per exemple, al segle XI, Senegunda i el seu fill Isern tenen en propietat el castell de Castellar, ell perquè n’ha heretat una part i, la Senegunda, per la dècima marital. I què era la dècima marital? Doncs una forma de propietat que consistia en què la dona, en el moment del casament, rebia una desena part de les propietats del marit. Un document diu que aquesta dona i el fill volien vendre aquesta propietat a Ermessenda de Carcassona i Ramon Borrell, comtes de Barcelona, Osona i Vic. En un primer moment, aquesta venda no es deuria produir, ja que uns anys més tard el castell forma part dels béns de l’enllaç de la filla de Senegunda, Adelaïda de Claramunt, que en va ser l’hereva. També en tenia propietat el seu marit, per la part de la dot de la seva dona, una altra forma de propietat femenina que existia a l’època.

Ermessenda de Carcassona va ser, d’alguna manera la mare del que avui és Catalunya. Va governar el territori durant més de sis dècades, entre els segles X i XI. Ho va fer juntament amb el seu marit, amb el seu fill i amb el seu net. Just en aquesta darrera època, quan governava amb el seu net Ramon Berenguer, un noiet a qui ella guiava, un grup de nobles van voler prendre el poder a aquella anciana. L’estratègia d’Ermessenda va ser teixir en tot el territori un reguitzell de punts de suport, especialment monestirs, als quals donava possessions per tenir-los als costat. En aquest context és quan Ermessenda, ja que en el text apareix el seu net però ell només tenia 16 anys, dona al monestir de Sant Llorenç del Munt el castell de Castellar. Cal aclarir que, quan es diu “el castell”, es tracta de les moltes possessions que hi anaven lligades. Prou fort deuria ser aquest vincle que, quan TV3 va decidir rodar la sèrie Ermessenda, va utilitzar-lo com exterior.  Per tant, Ermessenda hauria adquirit aquest castell a la família Montcada.

L’any 1136, finalment el castell va passar a mans de la poderosa família Montcada. D’aquesta saga de dones extraordinàries, hi ha dues Guillemes prou interessants. D’una banda, Guillema de Castellvell, casada amb Guillem Ramon de Montcada, va haver de fer-se càrrec de la família i del patrimoni quan el seu marit, que havia assassinat un arquebisbe, va fugir a les croades. Per fer front a la situació familiar, va arribar a empenyorar el castell de la vila. Ella es va tornar a casar, malgrat que el primer marit, amb el que va refer el matrimoni, va tornar més de 10 anys després. També Guillema i el seu marit, el 25 de maig de 1190, van fer donació d’un terreny per edificar l’església de Santa Maria del Puig de la Creu.

D’altra banda, la segona Guillema, de Montcada, casada amb l’infant Pere, fill del rei Pere II, i penúltima mestressa del castell dels Montcada, és protagonista d’una llegenda increïble. En la lluita amb els musulmans per conquerir Tortosa, el seu marit va ser arrestat. Per ell van demanar un rescat abusiu i Guillema, que, com moltes dones, havia acompanyat el seu marit al camp de batalla, es va vestir de soldat, va prendre les armes i va liderar les tropes per rescatar-lo. La gesta, que va fer que la coneguessin com “La Invicta Amazona”, està gravada a la seva tomba de Santes Creus.

A partir del segle XIV, els Clasquerí passaran a ser amos del castell i les seves possessions. A mitjans del segle XVI, hi ha un moment important, ja que l’hereva, Isabel de Clasquerí i Corbera, es va casar amb en Bernat de Meca i Turell, fill d’una família que anava prenent importància. La seva mare, Magdalena de Corbera, que apareix en la documentació per altres raons, va signar, el 20 de juny de 1544, un conveni amb el reconegut pintor i poeta Pere Serafí per tal que ell pintés un retaule dedicat a Santa Bàrbara a  l’altar de la capella del  mateix nom. En aquest lloc Isabel es va casar en segones núpcies el 1548. Les diverses senyores de la família van anar aportant patrimoni i importància a la família, i són clau en la transmissió del mateix.

Un darrer esment per a Elisabet de Cardona-Rocabertí de Guimerà, mestressa del casal Meca-Caçador, senyora de Castellar, i baronessa de Sant Mori durant més de 4 dècades. Aquesta dama va morir el 1725, després de la Guerra de Successió. Els homes de la família van tenir un paper actiu en la defensa del partit austriacista, contra els borbons, fins cap al darrer any, quan van decidir retirar-se del conflicte. Elisabet, resident habitual a Sabadell i a Barcelona, no a Castellar, sembla que va ser la responsable de salvar la població de Sabadell de ser cremada, com li havia passat a la veïna Terrassa el setembre de 1713 i ho seran Sentmenat i Caldes de Montbui el gener de 1714 a mans de les tropes borbòniques.

Vista antiga del Castell de Castellar (Arxiu Municipal).