Ajuntament de Castellar del Vallès

El bram de Can Barba sonava a quarts d’una del migdia. Les treballadores, aquelles que s’havien d’ocupar de les feines de casa i no tenien ningú més que les ajudés (allò que se’n diu ara les tasques reproductives, les tasques de llar i de la cura, generalment no remunerades oposades a les productives, les que donen un sou), s’apressaven a pujar per arribar al Pla, el carrer de Sant Jaume, i dirigir-se a casa seva per fer, o millor, acabar, el dinar que ja havien començat a deixar fet la nit abans. Tenien poc més d’una hora abans que el primer Bram de la tarda no les avisés que en 15 minuts havien de tornar a ser a la fàbrica (just en el moment que sonés el segon bram). 

En aquella estona a casa, havien d’acabar de fer bullir les patates i la verdura, o aixafar-les, o coure sardines o un tros de cansalada, el que fos que aquell dia es dinés. Les patates, segur. I, si es tenia hort, el que s’havia collit. Carn, poca, diumenges i festes. La cuina molts cops quedava per arreglar, al vespre ja hi hauria temps. A tres quarts de dues, totes elles eren a lloc. 

Les més joves corrien igual, calia ajudar a casa per no fer tard. La mainada, exactament el mateix, parar taula s’aprenia ràpid a fer. Sovint es deixava a punt l’olla al foc, amb la tapa coberta amb cendra o una mica de carbó encès, perquè s’anés fent el sopar i així ja fos a punt en arribar al vespre.  

Però no totes anaven a dinar a casa. Les que no tenien temps feien que la canalla els portés el tupí amb el dinar. Moltes vegades, aquests infants portaven el dinar d’unes quantes veïnes i, a canvi, rebien alguna propina. Al vespre plegaven a quarts de set, hora de tornar a casa, comprar alguna cosa si calia, recollir quitxalla i anar per al sopar. 

Un cop acabat, arreglar la cuina, fregar, posar la canalla a dormir i, finalment, acabar la jornada amb la roba que s’havia de tenir a punt per a l’endemà. Treure taques a l’única bata que la filla té de l’escola, sargir uns mitjons, apedaçar els pantalons del marit, que els ha estripat a la feina… Finalment, al llit, a reposar per demà a quarts de set, com a molt tard, llevar-se de nou. A dos de vuit cal ser davant del teler. 

Els dissabtes es treballava fins al migdia. La tarda quedava per “fer dissabte”, fer la neteja a fons de la casa, com fem a Catalunya des del segle XV. El diumenge era el dia de festa: llevar-se més tard, anar a missa, aprofitar una festa del calendari, una trobada familiar, una celebració, fer un arròs o matar un pollastre o un conill i, a la tarda, anar a passejar o, molts cops, a l’hort.

Era habitual que les dones amb més responsabilitats familiars i que tenien menys recursos treballessin predominantment en el torn de nit. Aquesta era l’estratègia per poder compatibilitzar el treball a la fàbrica amb la segona jornada laboral, la domèstica: cuinant, rentant, sargint, cuidant els que ho necessitaven…, tasques que ocupaven el dia a dia de la vida quotidiana. 

El salari de la fàbrica, entès com a complementari, tampoc permetia a les dones lliurar-se d’aquestes feines domèstiques. Hem de pensar que, de mitjana, els sous obrers de finals del segle XIX i començaments del XX eren entre el 50 i el 60% més baixos per a les dones que per als homes. A més, aquests diners, com la possibilitat de treballar, sempre estaven supeditats a l’autoritat del marit o del pare segons la llei. 

No va ser fins al 1926 que es va permetre que una dona cobrés directament sense la tutela de l’home. Però encara després d’aquesta mesura, la majoria de dones, que començaven a treballar l’any que feien els 14 anys, no gestionaven els diners que guanyaven. En arribar a casa, el sobre amb el salari setmanal passava a mans del pare, més tard del marit, o fins i tot del sogre en alguns casos. Per tant, no tenien cap autonomia econòmica. 

Moltes dones no sabien llegir ni escriure. L’analfabetisme femení va arribar a finals de la dècada dels 30 al 64% de la població. Les que tenien la sort de trobar un company amable els n’ensenyava una mica. Algunes feien classes per aprendre’n, amb mestres particulars, com la Teresa Rovira o la senyoreta Alguer o, a partir dels anys 40, a l’Escola Nocturna.

A Castellar, com a tot arreu, el model familiar permetia les dones poder anar a treballar. Llavors, com s’ho feien amb la mainada? Les àvies, en general, a vegades altres persones de la família que vivien a la mateixa casa, es quedaven a càrrec dels fills. Quan això no era possible, aquest servei el prestaven les àvies, tietes, germanes de les veïnes o altres familiars. Unes vegades, com a favor que es tornaria; d’altres, establint de manera regular algun guany per a la mainadera. 

Cal entendre també quina era la situació de les dones quan es casaven: o bé anaven a viure a casa dels sogres i passaven a ser les joves, jeràrquicament les persones posicionades en pitjor lloc dins del nucli familiar; o bé es quedaven a casa del pares i se n’ocupaven fins que morien.  Aquest “contracte social” implícit va fer que moltes dones que no van voler seguir aquest model fossin criticades i malvistes dins de la comunitat.

El carrer de sant Jaume des del mur, actualment carrer de les Llagostes, cap a l'any 1925 (Jordi Garròs - Col·lecció L'Abans).