Ajuntament de Castellar del Vallès

El 28 d’octubre de l’any 1848 va néixer, a la localitat maresmenca de Cabrils, Emília Carles i Tolrà. Era filla de Tomàs Carles i de Margarida Tolrà i Avellà, germana de Josep Tolrà i Avellà, fundador de “l’imperi” Tolrà. Va ser la gran de tres germans, que van créixer a la casa pairal dels Tolrà i que van anar a l’escola del poble, a Cabrils. Se’n sap poc més, de la seva infantesa, més enllà que quan va ser una noieta va traslladar-se a Castellar del Vallès a viure amb els seus tiets, Josep Tolrà i Antònia Prims. Tenia 15 anys.

Antònia Prims havia tingut algun embaràs que havia acabat en avortament o mort del nounat, i la parella no tenia fills. Emília, doncs, tal com passava a l’època amb les famílies sense fills, va passar a complir aquesta funció, pensant probablement que seria la “filla”que en tindria cura un cop vells. Però Antònia va morir el 12 d’abril de 1878 i, 4 anys més tard, el 16 de març de 1882, tiet i neboda es casen. A les ments contemporànies els resulta entre curiós i fastigós, però els matrimonis dins de les famílies amb poder i, especialment, amb patrimoni, es feien sovint entre parents propers per evitar-ne la disgregació. Aquest fenomen és recurrent a les famílies governants (des d’Egipte als Habsburg o els Borbó),i també a les famílies de propietàries de masos del Vallès. Però en aquest cas també hi havia un fort component de recerca d’algú que tingués cura de l’empresari. Ell tenia 61 anys i ella, 33. Alguns autors afirmen que és una decisió compartida, no es pot saber. Tan sols es pot dir que ella la va acceptar.

El matrimoni va tenir una vida molt curta, perquè ell va morir el 21 de juliol del mateix any. Així, Emília va quedar vídua i mestressa de les propietats i de la fàbrica. Al cap d’uns mesos va comunicar als majordoms i encarregats que traspassava la direcció general de l’empresa, ara rebatejada com a Vídua de Josep Tolrà, al seu nebot Emili Carles-Tolrà i Amat, mentre que ellava emprendre una carrera de construcció sense precedents al municipi.

Entre els anys 1885 i 1892 va fer construir la nova església parroquial de Sant Esteve, la Catedral del Vallès. El 1885 va comprar la casa que seria la rectoria, al carrer de l’Església. El 1888, va comprar a Antònia Soler i Vicenç Sallèsels terrenys per a la construcció de les Escoles Pies, els escolapis, i la seva capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. Un cop inaugurades el 1896, Emília va crear un patronat per al seu manteniment, i va exigir que els fills dels obrers hi tinguessin educació gratuïta. A més, el 1890, va completar la construcció de la residència familiar a Castellar, el Palau Tolrà, i el 1892 va comprar a Joaquima  Viver i la seva filla Ramona Sala uns terrenys per construir-hi les Escoles del Patronat Tolrà, al Passeig del mateix nom, que es van inaugurar el 1895. El 1897 va construir els safareig de la Baixada de Cal Verge, i el 1900 va comprar el Cafè de Cal Viñas per convertir-lo en la seu de l’Ajuntament. L’edifici va estar en obres fins al 1918. Finalment,va fer construir uns altres safareigs al carrer de Sant Llorenç. Tots aquests edificis van ser equipats per ella mateixa.

En l’àmbit empresarial, el 1902 va comprar uns terrenys a Artesa de Segre per fer-hi una central hidroelèctrica. Entre 1905 i el 1906 va entrar en funcionament la fàbrica d’Artesa, filatura, teixit i acabats. La fàbrica tenia 48 habitatges, economat, escola, una església i una ermita: la Colònia de la Fàbrica.

Al seu Cabrils natal, Emília, o “donya” Emília, com sempre se l’anomenava, hi va fer construir unes escoles, que porten el seu nom, i la capella del Santíssim Sagrament de l'església parroquial, a més de diverses obres socials.

Als anys 90 del segle XIX, “donya” Emília vivia sovint a un pis del carrer de Bergara de Barcelona. El 1896 va comprar el solar del costat i hi va fer construir la seva residència a la ciutat comtal. Era un edifici modernista de quatre plantes, amb portes de fusta cubana, forjats i, entre altres, una espectacular escala de marbre. Avui és un hotel.

També va crear beques destinades a seminaristes i va col·laborar amb el Patronat de Santa Madrona, amb importants donacions, i amb el Patronat de Catalunya per a la Lluita contra la Tuberculosi, destinat a l’atenció dels malalts de tuberculosi. A més, va fer donació de roba blanca al Sanatori de Terrassa, i va ser protectora i finançadora de dues publicacions catòliques: El Correo Catalán i la revista La Hormiga de Oro, i va pagar els orgues de l’església de Castellar, així com el sou de l’organista, i el de santuari de Montserrat, que encara es conserva avui.

Però no es pot oblidar un dels seus actes clau: la creació, el 4 de febrer de 1899, de la caixa de “retiros y pensiones”, amb una dotació inicial de 100.000 pessetes per als treballadors de l’empresa. Més endavant, va gestionar la creació d’una mútua laboral, a la que ella va contribuir econòmicament, per proporcionar assistència mèdica i garantir ingressos als obrers de baixa. Més endavant,va instaurar la setmana de vacances. Aquestes mesures laborals van fer que la Tolrà fos absolutament modèlica entre les empreses del país, i més enllà.

Emília era una gran devota. De la mateixa maneraque tenia arquitecte familiar, Emili Sala Cortés, autor de les construccions de “donya” Emília, també tenia el seu guia espiritual, el doctor Joaquim Pujol. Ara bé, la seva espiritualitat la va portar, com a altres dones amb esperit de servei, a la millora de la vida dels altres.

Va rebre molts reconeixements en vida, però el més gran i una mostra de qui era i què representava es troba en la crònica del seu enterrament. Va morir als 66 anys d’una pulmonia a Cabrils, el 24 de febrer de 1915. Va ser enterrada amb l’hàbit franciscà en una tomba senzilla a la cripta dels Tolrà, sota l’església parroquial que ella havia fet construir. En un text que va aparèixer a La Vanguardia, un diari gens amic dels Tolrà i de la seva manera de gestionar, massa progressista, es pot llegir: “Poques vegades un poble haurà evidenciat d’una manera tan sentida […] el seu sentiment per la mort d’un benefactor com acaba de fer-ho el de Castellar del Vallès. […] pot dir-se, i sense hipèrbole, que tot el poble hi va ser present…”. Manuel Folch i Torres, que havia viscut a Castellar, la va elogiar a La Veu de Catalunya en un article titulat “Benaventurats els rics”.

“Donya” Emília va transformar el poble amb les seves obres, pagades amb la feina de les filadores i les teixidores. Però pagades per una dona que podia haver optat per altres camins, com altres empresaris van fer.

Comítiva fúnebre d'Emília Carles i Tolrà al seu pas pel carrer de l'Església (febrer de 1915). (Autor desconegut - Fons La Hormiga de Oro)