Ajuntament de Castellar del Vallès

Si soc sincer, la solitud és una sensació que em sol acompanyar —sí, em sento sol encara que tinc cinc-cents germans. És habitual que els crancs estiguem mal vistos per la resta de l’oceà, com també ho és que els meus germans no li donin més importància. «Al cap i a la fi, s’han d’acceptar les coses com són», em diuen. «Tu sempre vols canviar-les». Quan es dirigeixen a mi en aquest to, m’agradaria dir-los que només vull que els nostres veïns ens parlin, poder jugar amb els seus fills i descobrir tot el que prové d’obrir-nos al món. Amb tot això al cap, no és estrany que no encaixi enlloc.

De vegades, m’agradaria convertir-me en un ermità. Ells poden treure’s la closca i caminar endavant. Això eliminaria la principal causa de burles dels peixos, les anguiles i les tortugues. Quan rebutgen els meus intents d’anar amb ells, em pregunto si no podria treure’m la closca o inventar-me una nova forma de nedar.

De moment, no ho he aconseguit.

De fet, ahir va ser un mal dia pels meus intents de canviar la meva essència.

En un moment donat, em vaig allunyar de casa i vaig començar a fer les meves estranyes ballarugues per intentar controlar el meu cos i desplaçar-me d’una manera diferent. Ja sé que no és bona idea adaptar-te al que creus que volen els altres, però vull esforçar-m’hi.

Intento nedar fent voltes, com un dofí; o caminar arrossegant-me com un rap; o em colo entre les pedres com una sardina... De fet, és per això que ahir ho vaig passar malament. Em vaig ficar entre les obertures d’unes roques, per ser com un dels peixets que m’ignoraven mentre es movien al meu costat.

Quedar-me atrapat per intentar caminar endavant em recorda que soc un cranc. Malgrat la por, no vaig poder evitar el pensament «he intentat encaixar i ara m’hi he quedat», i vaig riure per la meva estupidesa.

Fins que em vaig adonar que no podria sortir d’allà sense ajuda —que em van donar els meus germans hores després— i m’adono que és un tipus de solitud diferent de la de sempre. La que em sol envoltar, com una capa de cera, és la de no encaixar fora del meu àmbit; la d’ahir era una barreja de sentiments desconeguda, semblant a la que sento quan un humà se m’acosta a la platja.

És obvi que tot va acabar bé, però la por —la nova—, s’ha quedat a viure amb mi i he decidit deixar d’intentar que els altres m’acceptin. Aquest matí, m’he llevat quan tothom ha marxat per no tornar a escoltar les bromes dels meus germans i he sortit a buscar esmorzar. Em sento diferent, perquè, per primera vegada, no vull ser algú que no soc.

Penso en això quan sento uns crits apagats, m’hi acosto i veig una tortuga atrapada entre unes pedres i una xarxa de pesca.

—Hola! Soc en Carles —li dic—. Com has acabat aquí? —Bon dia, em dic Maria. La xarxa m’ha caigut a sobre i no puc treure-la ni passar entre les pedres. —Entraré per fer-te companyia. —No, que després no podràs sortir... Ric amb simpatia i ja estic al seu costat. —No sabies que els crancs caminem de costat? Puc entrar sense problemes. —I ara, què? —Ara t’explicaré una altra cosa que fem els crancs —dic rient i la tortuga sap perfectament de què parlo.

Tallo la xarxa amb les pinces i la Maria surt nedant de la trampa. Jo desfaig el camí, perquè m’és més còmode.

—Però, on vas? —se m’acosta la tortuga—. Vine a conèixer els meus alumnes…

Li agraeixo i me n’hi vaig mentre penso que, potser, només potser, per encaixar, el que hem de fer és ser nosaltres mateixos. Avui sento que, encara que camini de costat, continuo endavant.