Ajuntament de Castellar del Vallès

Hi havia una medusa petita, rosada i simpàtica que es deia Marina. Vivia al fons de l’oceà amb molts altres animals, algues i coralls. Li agradava molt passejar pel fons marí i s’ho passava molt bé quan anava a l’escola amb les seves companyes. Tanmateix, ningú no volia apropar-se-li perquè de vegades picava i els peixos s’espantaven molt i se n’allunyaven tan ràpidament, que la Marina no tenia temps de demanar-los perdó.

La Marina no entenia per què els seus tentacles deixaven anar descàrregues elèctriques, ella no ho feia de manera deliberada! Va provar d’amagar aquelles descàrregues i va practicar per no picar més, però no li va servir de res, sempre acabava provocant fiblades doloroses.

Els seus companys van deixar de seure al seu costat i a l’hora del pati no se li apropaven. La Marina estava molt trista i sola, no sabia què fer.

Al cap d’un temps, va aparèixer una medusa de la part més profunda del mar. Era una medusa anciana, molt vella, que parlava amb un fil de veu gairebé imperceptible:

-Què et passa, bonica?

-De vegades pico sense voler i els meus amics i amigues em tenen por- Va dir la Marina tota plorosa.

-Petita medusa, escolta’m bé.- Va dir- Jo, de jove, era igual que tu.

-Tu també picaves sense voler?- Va preguntar, curiosa, la Marina.

La medusa anciana va somriure, assentint dolçament amb el cap.

-Sí, jo picava, però tampoc volia ferir ni espantar ningú. És normal que piquis sense voler, però amb pràctica, pots aprendre a convertir aquestes picades en un art. La teva força interior ho farà possible.

-Però com puc fer-ho?

-És molt fàcil. Imagina’t que aquesta energia que tens és una llum blanca que es mou cap a la punta dels teus tentacles. Quan tinguis els tentacles carregats d›energia i sentis que deixaràs anar una descàrrega, imagina›t que aquesta força es converteix en bombolles. Visualitza com comencen a pujar cap a la superfície, i ja veuràs com marxen sense fer mal a ningú.

La Marina va estar una estona provant-ho fins que al final ho va aconseguir. Tot i així, continuava preocupada.

-Estic contenta d’haver après a controlar les descàrregues, però els meus amics i amigues encara no volen acostar-se a mi.

La sàvia medusa va sospirar:

-El que ens passa a les meduses, és que tenim una guspira a l’interior que hem d’aprendre a estimar. Hem d’estar agraïdes de tenir aquesta llum interior, tan escassa en la resta d’animals que ens envolten.

-Però vella medusa, és impossible que em pugui estimar aquestes descàrregues si per culpa seva els altres fugen de mi…

-Has de veure-les com un regal. Quan tu comencis a estimar aquesta llum interior, deixarà d’espantar els altres i començarà a il·luminar. No et preocupis si algun dia se t’escapa, fins i tot el núvol més blanc i pur fa tempestes.

Després d’aquella conversa, la vella medusa va marxar. Tanmateix, va continuar observant la Marina de lluny.

Un bon dia, un peixet nedava molt de pressa, nedava amb tanta velocitat que va estar a punt de xocar contra unes roques. La Marina, ràpida com un llamp, va estendre els seus tentacles i, concentrant-se en no deixar anar l’energia, va aturar-lo abans que no es fes mal.

-Gràcies, Marina! No sabia que els teus tentacles eren tan suaus i protectors!- Va exclamar el peixet.

Tots els altres animals, en veure aquella escena tan heroica, van envoltar la Marina i el peixet. Estaven contents i ara, amb la Marina feien un bon equip. Per fi havia après a convertir les descàrregues elèctriques en esclats de llum protectora.

La vella medusa, des de lluny va somriure amb orgull i es va endinsar cap a la foscor de l’oceà més profund.