Ajuntament de Castellar del Vallès

Em dic Berta i soc un pop dumbo; sí, exacte, com l’elefant dels dibuixos animats de Disney, el coneixeu? Això és perquè tinc unes aletes al cap en forma d’orelles que m’ajuden a nedar i a aguantar l’equilibri dins l’aigua, quan les moc amunt i avall. Per això, a tots els de la meva espècie ens diuen dumbo. En sabeu, vosaltres, de moure les orelles?

Fa tres dies vaig fer un any i això ja és molt temps per a un pop dumbo perquè, com a màxim, vivim fins als cinc anys. Per tant, si fos com vosaltres ja seria major d’edat i l’any que ve seria velleta i hauria de caminar amb bastó. Sort que soc un pop!

Com tota la meva família, visc al fons del mar, tan al fons que ni la llum hi arriba, i és que em moc a 2.000 metres de profunditat, increïble, oi? Ni jo mateixa m’ho acabo de creure!

Des que vaig néixer, sempre he tingut la pell blanca com la neu perquè la llum del sol no m’atrapa mai. Bé, excepte les orelles, que sí que són una mica de color rosa.

El meu cos és petitó i suau com la seda i si em toqueu comprovareu que semblo feta de gelatina. I si m’intenteu agafar rellisco com si tingués tot el cos ple de sabó. Tot i que allà on visc l’aigua és molt freda, d’uns 2 °C més o menys, el cos està preparat per a suportar-la.

Tinc vuit tentacles, que perquè m’entengueu serien com les vostres cames però amb la diferència és que jo en tinc vuit, de curtes i rabassudes, i plenes de ventoses que s’enganxen.  

Els meus ulls són molt petits i no m’hi veig gaire bé, però on jo visc tampoc no necessito veure-hi perquè tot és fosc. Per això, per saber per on vaig i no topar, faig servir unes altres habilitats.

Tinc unes superventoses que m’ajuden a endevinar què tinc al meu voltant gràcies al tacte. Puc saber si allò que toco són roques, petxines, estrelles de mar, tortugues marines, meduses, balenes, peixos o altres membres de la meva família. A més, la meva pell també té sensibilitat i puc notar si algú se m’acosta.

Com tots els animals, nosaltres també mengem i som menjats. Què mengem? Cargols, cucs, crustacis i coses així. Tenim tanta gana que ens empassem el menjar sencer i després ja l’anem desfent dins la panxa.

Es veu que som molt gustosos per al paladar dels dofins, els taurons i les tonyines, per això procuro no acostar-m’hi gaire, per si de cas! 

M’encanta jugar amb els meus cosins, que són de l’espècie pop paraigua i que ara tenen la mateixa edat que jo. Amb ells ens perseguim, ens enganxem ventosa amb ventosa i ens amaguem als forats més profunds de les roques. Crec que els humans n’hi dieu jugar a fet i amagar.

Però sabeu què és el que més m’apassiona del món? Ballar! La dansa és el meu fort, ho reconec, me’n surto molt bé! Com que el meu cos és àgil com una ploma rellisco fàcilment dins l’aigua. I les orelles que tinc m’ajuden a fer filigranes i a moure’m per allà on vull. La iaia sempre em deia que gràcies a aquestes orelles no em calien ulls per veure-hi i sé que tenia tota la raó del món. 

Quan ballo, el fons del mar es converteix en una gran pista de ball. M’agrada desplaçar-me a dreta i a esquerra, a dalt i a baix, faig tombarelles i, fins i tot, alguna acrobàcia més arriscada. I faig duets, que això ho fem quan ballem de dos en dos; això m’agrada molt. 

Encara recordo aquell dia que, amb un dels meus cosins paraigua, vam voler fer un duet d’aquests i vam intentar dibuixar una pirouette tan i tan ben feta que ens vam quedar cargolats com un nus, l’un dins de l’altra. Quina feina que va tenir el meu germà gran per desfer-nos!

Des d’aquell dia, el meu cosí s’ho pren amb calma, això de fer figures de ball, he, he, he! Aquests dies estic rumiant una coreografia nova per poder-la fer amb ell, que sigui fàcil i, sobretot, que no tingui pirouette. Crec que quasi la tinc a punt!