Ajuntament de Castellar del Vallès

Fotograma de la pel·lícula.

• « Anterior
• 1
• 2
• Següent »

"Retrato de una mujer en llamas"

VOSE

Any: 2019

Durada: 120 min

País: França

Gènere: Drama romàntic

Direcció: Céline Sciamma

Repartiment: Noémie Merlant, Adèle Haenel, Luàna Bajrami, Valeria Golino, Cécile Morel

Premis: Premi al millor guió al Festival de Cannes i als Premis del Cinema Europeu. Nominada a la millor pel·lícula europea als premis Goya i Gaudí

Sinopsi: Bretanya francesa, 1770. La Marianne és una pintora que rep l’encàrrec de realitzar el retrat matrimonial de l’Héloïse, una jove que acaba de deixar el convent. L’Héloïse no accepta el seu destí com a dona casada i es nega a posar, així que la Marianne ha de treballar en secret. Per fer-ho, es fa passar per dama de companyia, per així observar-la de dia i pintar-la de nit. La seva relació es tornarà més intensa a mesura que comparteixen els darrers moments de llibertat de l’Héloïse abans del seu casament.

La directora: Céline Sciamma

Céline Sciamma va créixer als suburbis de París (Pontoise, França, 1978). Després de llicenciar-se en Literatura Francesa, va estudiar cursos de guió a l'escola de cinema La Femis. Va debutar amb Naissance des pieuvres, seleccionada a la secció Un certain regard al Festival de Cannes de 2007 i nominada a tres premis César (incloent millor òpera prima). La seva pel·lícula següent, Tomboy (2011) va ser premiada a la secció Panorama del Festival Internacional de Cinema de Berlín. El 2014, Bande de filles va ser seleccionada per a la secció independent Quinzaine des Réalisateurs al Festival de Cinema de Cannes, i es va projectar als Festivals de Toronto i de Sundance. En diverses entrevistes, Sciamma va declarar que Bande de filles seria la seva última pel·lícula sobre el pas a la maduresa i, juntament amb Naissance des pieuvres i Tomboy, les considera una trilogia.

Crítiques:

"En la seva pel·lícula hipnòtica i captivadora, plena d’humor, angoixa i sensualitat extasiada, Sciamma ha creat ni més ni menys que una obra d’art atemporal".

Peter Travers: Rolling Stone

"Comparable a una hipotètica versió de Call me by your name ambientada al segle XVIII (...) fa gala d'una delicadesa sorprenent avivant sentiments només amb mirades i silencis, i reitera la seva habilitat per comunicar sensualitat a través de les imatges".

Nando Salvà: Diari El Periódico